“Junts podem fer més força davant Les retallades culturals”

El Cercle Artístic de Llefià va començar a funcionar a finals dels anys 70, inici dels 80, com a vocalia de cultura de l’AVV de Sant Antoni de Llefià. D’aleshores ençà, tal i com documenta l’Arxiu Històric de Llefià, s’han realitzat diverses iniciatives com l’elaboració de gegants, concursos de dibuix, tallers de pintura, que des que hagueren de deixar el local de l’antiga escola d’adults a Llefià, s’han vist limitades per l’espai del local del carrer Salou, cedit des de fa 12 anys per l’Ajuntament de Badalona. En motiu de l’expulsió unilateral per part de l’Ajuntament i la lluita que ha sorgit després, El Comú entrevista Teresa Castán i Pretel, presidenta de l’entitat i protagonista en la lluita des del primer moment.

Pots explicar com va començar tot aquest procés des que us vau trobar el pany del local canviat?

Va ser al mes d’octubre quan s’iniciaven els tallers i no vam poder entrar. Vam contactar amb l’Ajuntament i en un primer moment ens va dir que es tractava d’una fuita d’aigua. Després vam consultar els veïns i ells ens van dir que no era cert que hi hagués hagut cap fuita ni que l’haguessin vingut a reparar. Així és que uns dies més tard, l’Ajuntament ens va dir que no els constava cap entitat al local i que, per tant, ara no teníem dret a ser-hi.

Quin procés s’ha seguit en aquesta lluita?

Primer, vam donar a conèixer la situació del Cercle a les entitats i a la ciutat per mitjà de notes de premsa. Segon, gràcies a l’AVV de Sant Antoni de Llefià i d’altres entitats vam convocar reunions on van participar moltíssimes entitats. Tercer, després de les primeres reunions vam redactar el Manifest de suport per tal de recollir signatures d’entitats i organitzacions polítiques. Quart, vam decidir amb el suport recollit a través de les signatures, intervenir al Ple per demanar el retorn de les claus i poder tornar a l’activitat. Vam recolzar una moció que recollia tots els elements que conté el Manifest de suport i contra la Cacicada Cultural. Al Ple, no es va aprovar la moció per la maniobra que va fer CiU que va rebre el suport del PP, tot i que CDC i UDC havien signat el manifest. Fins i tot, els vam dirigir una Carta Oberta per criticar-los.

Cinquè, Vam realitzar una Jornada Reivindicativa el 5 de novembre a la Pl. De l’Amistat davant del local que feia servir el Cercle. Vam participar entitats de Badalona i gent que va venir de Barcelona, etc. En tot moment, hem volgut informar els veïns i veïnes perquè poguessin participar en totes les activitats que hem anat fent.

Creus que la resposta de les entitats de Badalona ha estat adequada?

Ha estat molt bona i positiva. Si aconseguim trobar la solució al problema, ho agrairem a totes aquestes entitats.

Més de 60 entitats han signat el manifest de suport. Creus que això pot servir, en un futur pròxim, per a d’altres lluites?

I tant que sí! Una resposta com aquesta pot servir per evitar d’altres cacicades com aquesta.

Actualment, com està el tema del Cercle Artístic?

Estem en converses amb l’Ajuntament. Hem tingut un parell de reunions. Ens han fet una proposta que està sobre la taula i estem esperant com es concreta.

Penses que cal crear un consell o òrgan a nivell de ciutat per poder lluitar per la cultura?

Seria molt positiu. Així, tots junts podem fer més força davant qualsevol retallada a la cultura.

Com veus el panorama artístic a la ciutat?

En general, hi ha molta feina a fer. Un exemple de la manca de prioritat que té la cultura i, en especial, l’art és el tancament del Cercle. Aquest fet demostra el menyspreu de les administracions cap aquest àmbit.

Així que calen més espais per a desenvolupar les tasques artístiques i més mitjans per part de l’administració per dur-les a terme.

Què penses que fa falta?

Quan es va crear el Cercle, va sorgir de la necessitat de portar l’art al barri. Després de 30 anys, veiem que les coses no han canviat massa. Actualment, quantes entitats semblants al Cercle Artístic hi ha a tota la ciutat? És necessari impulsar la cultura des dels barris a través de les entitats. I també seria positiva la connexió entre les entitats a nivell de Badalona. D’aquesta manera, treballaríem plegades i podríem fer intercanvi d’experiències. Això seria útil per anar millorant.

Vés al sumari

Si durant les dècades de govern del PSOE la relació entre entitats i Ajuntament s’ha caracteritzat per pretendre generar una mena de sistema clientelar, amb el qual es buscava silenciar tota veu crítica mitjançant l’amenaça sempre present de la retirada de les subvencions municipals (o altres pràctiques igual de perverses), l’actual govern del PP ha començat a desplegar una política més caciquil encara. En pocs mesos ja tenim unes quantes mostres de la prepotència que ha de caracteritzar el que està per venir des del nou equip de govern. Res de bo en podrà sortir.

Hem vist ja, com al senyor Albiol li mancava el temps per suspendre els actes institucionals entorn la commemoració de la diada nacional, sumant-hi la prèvia a eliminació deliberada de la paraula “nacional” als cartells de difusió i el trencament d’un acord del ple municipal per despenjar la bandera espanyola durant tota la jornada. Hem sigut testimonis del tancament injustificat i sense previ avís de la seu del cercle Artísitc de Llefià, episodi encara no resolt i del qual ens en fem ressò en aquest mateix número amb l’entrevista a Teresa Castán, presidenta de l’entitat.

Incompliment acords presos

Encara podem sentir les veus de les entitats de Llefià que reclamen a l’administració un compromís amb els acords presos i les activitats impulsades per la Comissió de Cultura, vinculada al Consell de districte. Com també reclamen la represa de Torre Mena com a centre cívic, amb un model de gestió participativa que integri a les entitats del barri, els i les veïnes i els i les usuàries. Hem començat l’any amb una altra albiolada, racisme en estat pur, que ha impedit a diverses associacions de nouvinguts participar de la cavalcada de reis, i continua l’amenaça de tancar els mitjans de comunicació públics locals si al PP no se li concedeix el control polític total que pretén.

Es creuen amos i senyors de la ciutat

Un reguitzell d’actuacions deliberades que fan palès que la política del PP no serà altra que la de creure’s amo i senyor de la ciutat. Posant pals a les rodes en tot allò que tingui a veure amb l’accés a la cultura i la promoció de la cultura popular, la participació ciutadana i la cohesió social. Àmbits que molta gent cau en l’error de considerar secundaris però que estan, sempre i de manera molt conscient, en el punt de mira de les classes dominants i els seus polítics professionals, justament perquè són eines de transformació social.

La tasca que en el dia a dia es fa des de les entitats de base, associacions veïnals, socials, cíviques, solidàries, culturals, d’educació en el lleure, juvenils… esdevé essencial per promoure la integració dels i les veïnes, per estrènyer llaços entre barris, afavorir un sentiment de pertinença i permetre la identificació amb la pròpia ciutat. Esdevé essencial, en definitiva, per promoure una ciutadania activa que prengui consciència de les problemàtiques que s’hi donen, que adopti una actitud compromesa i mantingui un esperit crític amb les polítiques que es desenvolupen.

Ara bé, tenint en compte aquesta premissa, enfront l’actitud destructiva i la voluntat alienant del govern actual, cal que tinguem clar que a Badalona encara hi ha un altra voluntat, una altra realitat que va creixent i que pot erigir-se més poderosa si posem fil a l’agulla.

I malgrat tot, anem endavant

Cal recordar que, malgrat la suspensió dels actes oficials, aquest estiu Badalona ha comptat més que mai amb una diada nacional reivindicativa, participativa, unitària. Gràcies a la mobilització i coordinació del teixit associatiu sota la Comissió Onze de Setembre.

Cal recordar que el Manifest de suport al Cercle Artístic de Llefià ha sumat l’adhesió de més d’una cinquantena d’entitats, una gran mostra de solidaritat que el PP ben segur no s’esperava. Cal tenir clar que la Comissió de Cultura de Llefià seguirà fent una gran feina, per molt que no compti amb el suport de l’administració, i que si Torre Mena torna a ser un espai de obert al teixit associatiu serà per la pressió que aquest exerceixi sobre l’Ajuntament. Com ja ha passat en altres èpoques, per molts altres temes i a molts altres barris.

Cal recordar que la CPFM continua, amb el mateix esperit i il·lusió que en els seus orígens, amb el propòsit d’aconseguir un Festa Major que integri a les entitats, amb un model veritablement participatiu, i que segueix creixent i demostrant que això és absolutament possible i profitós, amb l’exemple organitzatiu que suposa la Festa Major Alternativa.

Cal recordar que ja fa un temps que comptem amb una Taula de Cultura de ciutat, nascuda també des de la base per repensar i reclamar les polítiques culturals que aquesta ciutat necessita. Cal tenir clar que una veritable democràcia no es pot reduir al fet de dipositar una papereta cada quatre anys, cal exercitar-la i exercir-la cada dia.

Participeu a les entitats!

Des d’aquí doncs, fem una crida a totes aquelles persones que s’estimen aquesta ciutat però encara no formen part de cap entitat. Apropeu-vos a l’esplai del barri a donar un cop de mà, feu-vos de l’AMPA, apunteu-vos a l’associació de veins i veines, o a una colla de cultura tradicional, o al grup de teatre… Viviu Badalona i esteneu el vostre compromís amb la ciutat col·laborant amb altre gent com vosaltres per tirar endavant projectes que l’enriqueixin.

Des d’aquí fem també una crida a totes les entitats de base, perquè prenguin consciència de que cal fer un pas endavant i enfortir els processos de treball i reivindicació conjunta que esmentàvem. S’ha de fer créixer la xarxa, perquè cal respondre de manera activa i amb fermesa els atacs i la prepotència dels qui es creuen amos i senyors de Badalona, però sobretot, perquè cal començar a entendre i estendre que, amb voluntat i constància, nosaltres mateixos podem construir i fer realitat allò que ells no ens donaran pas.

Vés al sumari

Des de la irrupció de la dreta feixista més clarivident al panorama polític català actual, acumulem al nostre país i ciutat un seguit d’incongruències que ens haurien de fer reflexionar i actuar. Que un més que conegut militant de l’extrema dreta franquista com Josep Anglada hagi portat la formació xenòfoba PxC avançar en algunes de les últimes conteses electorals, ens hauria de portar al rebuig clar i directe, així com a la reflexió i l’acció contra tota manifestació de caire racista. Al carrer, a les urnes, arreu.

A Badalona ho hem fet repetidament, i en l’última ocasió els Mossos d’Esquadra pretenen que en sortim penalitzats. És incongruent multar una persona per “desobediència a l’autoritat” quan l’únic que fa és denunciar, de forma col·lectiva en el marc d’una convocatòria de la plataforma Badalona Antifeixista, un míting electoral no autoritzat de PxC.

A mitjans de gener, Badalona Antifeixista va lliurar un recurs d’alçada davant la desestimació de les al·legacions a la denúncia dels Mossos contra el militant de la CUP. Restarem atentes a la resolució, i malgrat sembla que aquest cas forma part d’una estratègia de repressió sistemàtica, una forma de control social i polític de la dissidència, seguirem combatent el feixisme.

La impunitat a aquesta xacra ha de revertir en més i millor organització i cohesió social per anul·lar-la.

Vés al sumari

Editorial

Acabat el 2011. Succeïdes les tres conteses en què es sustenta el règim electoral de l’Estat espanyol. Fetes ja les valoracions en calent per diferents actors i sectors de l’esquerra, convindria puntualitzar i aclarir algunes de les consideracions manifestades entorn el possible full de ruta a seguir.

Si a Badalona la precampanya i la campanya de les eleccions municipals van estar marcades, en part, pel debat sobre la unitat de les esquerres, amb la victòria del PP no han estat menys les veus que s’han apressat a projectar futures aliances, de nou electoralistes, i especular sobre els “petits obstacles” a salvar per fer-ho possible. Sense sortir de la visó que redueix tot plegat a l’allò en què uns i altres haurien de cedir.

Davant d’aquesta mena de reflexions, no podem fer altra cosa que remetre una vegada més als preceptes que ja vam fer públics abans de les eleccions locals. La unitat electoral de l’esquerra badalonina hauria de basar-se en una candidatura horitzontal, de nova creació i de caràcter assembleari. En aquest marc doncs, queden fora de lloc les sumes passatgeres de sigles, que negocien els llocs a la llista entre les direccions dels partits. En aquest marc, precisament, l’objectiu no hauria de ser pas la confecció d’una llista sinó l’elaboració d’un programa sorgit del debat profund en un procés, repetim, assembleari. I encara més, caldria que l’elecció dels seus representants defugís sense lloc a dubtes la figura del polític professionalitzat i, per contra, exigís l’adopció de mesures exemplars del compromís desinteressat d’aquests.

Propostes estratègiques

Fet aquest recordatori, d’entre les reflexions que ens hi han empès, trobem algunes que ens porten, alhora, a considerar necessari aclarir el següent. Propostes com aquesta no es podran entendre si no s’entén primer que la lluita per l’exercici de l’autodeterminació del poble català i per la superació de l’actual model socio-econòmic i polític no és, en el nostre cas, una opció tàctica o conjuntural, sinó estratègica. O dit d’altra manera, és aquí on volem arribar, perquè només en aquest punt és on considerem possible el desenvolupament d’un model social, econòmic i polític just.

Els estats espanyol i francés i el sistema capitalista són irreformables. Cal trencar amb tot plegat. Cal un trencament democràtic. I sí, quan diem democràtic ho diem amb plena consciència. Estem per la democràcia, malgrat que hi hagi a qui li pugui generar certa confusió postures com la defensar l’abstenció en les recents eleccions generals de l’Estat espanyol.

Confusió a la que ha contribuït en gran mesura l’oportunisme que, en el darrer mig any, han practicat alguns sectors parlamentaristes transversals. Els quals, amb la irrupció de Bildu als ajuntaments i diputacions basques (i més tard d’Amaiur al congrés espanyol de diputats) han volgut vendre’s com si fossin el Bildu català, aprofitant-se de la intensa remor d’unitat que aquest fenomen despertava. Obviant que aquesta agrupació de partits és ideològicament d’esquerres, ja que agrupa Eusko Alkartasuna, Alternatiba (escissió d’Ezker Batua-Izquierda Unida) i Batasuna.

Confusió però, que té a veure també, i molt més, amb el fet de considerar que vivim en un règim realment democràtic. O que no hi ha més democràcia que la que ens donen. És a dir, considerar que no és possible, o viable, o legítim que la ciutadania es doti d’una major capacitat de decisió i participació en la gestió i el control de les polítiques que es desenvolupen en tots els àmbits.

D’entre les veus que han manifestat aquesta confusió, n’hi ha qui alhora es preguntava durant la darrera campanya electoral si no hagués estat possible un Amaiur a la catalana. Parem atenció un moment i caiguem en el compte de com Amaiur, un cop al congrés espanyol, s’ha abstingut de participar en l’elecció d’un president espanyol, que això ens ajudarà a reprendre el fil.

“Tot està per fer i tot és possible”

Si el lliure exercici del dret a l’autodeterminació, si el desenvolupament d’un model democràtic basat en la participació activa de la ciutadania (en el dia a dia) i la rendició de comptes per part dels càrrecs electes (en el dia a dia), no són concebibles dins l’estat capitalista, espanyol i francès. Si no els és concebible una economia al servei de les polítiques plantejades per la ciutadania, en comptes de mantenir segrestada la política al servei de l’economia propugnada per classes dominants. Si aquesta transformació no és possible dins el règim actual, llavors trenquem i fem-ho des de la unitat de la majoria. La de les classes populars. No pas la dels partits d’ordre que, com a tals, no tenen cap interès en propiciar-ho o permetre-ho i, per tant, tinguem clar d’una vegada per totes que el camí per fer-ho no és ni pot ser el d’anar acceptant i sumant renúncies, una darrere l’altra, tal com ens tenen acostumats els partits de l’esquerra claudicant. En eterna crisi des dels inicis del post-franquisme, quan justament la primera renúncia va ser la de la mal anomenada transició democràtica. Mentrestant, si de cas, deixem de mal anomenar democràcia a la monarquia espanyola i l’estat capitalista. Perquè, com deia el poeta, “tot estar per fer i tot és possible”.

Vés al sumari

1. Aliances, amb qui i per fer què?
2. Repressió policial contra antifeixistes
3. Si el present és de lluita el futur és nostre!
4. Entrevista a Teresa Castán, presidenta del Cercle Artístic de Llefià

Llegeix i difon.

La Rua de Carnestoltes s’ha celebrat cada any sobretot per la voluntat de les entitats de tirar-la endavant. S’han esforçat cadascú des de la seva parcel·la a fer-ho realitat cada any. Alguns organitzant-la i d’altres preparant-se les disfresses, les comparses i celebrant-ho. I aquest Carnestoltes sempre ha tingut un esperit reivindicatiu des del primer any.

Fa 30 anys, l’Ajuntament de Badalona i el seu Regidor de Cultura d’aleshores, Jaume Oliveras, va negar qualsevol suport a la Rua que es volia celebrar a Llefià. Va considerar que l’Ajuntament no hi havia de donar suport, perquè segons ell no es feia al Centre de la ciutat. Fixeu-vos que va ser l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet qui ens va deixar l’escenari que vam anar a recollir-lo a la rotonda de Salvador Dalí, frontera entre les dues ciutats. I la llum… la llum la vam haver de punxar d’un dels fanals de la Plaça Trafalgar.

Anys més tard, el Carnestoltes va viure una època molt intensa amb el reconeixement de ciutat i una molt gran participació. A l’alçada de la Plaça del Gran Sol, s’incorporaven les comparses que venien de la resta de Badalona. Després, cap a l’any 1993, la Rua de Carnestoltes va rebre un important retallada en el pressupost. És d’aquell any que el Cercle Artístic de Llefià va dissenyar la Màscara que es dóna com a primer premi. Curiosament, el mateix Cercle Artístic que el PP va decidir fer fora del local unilateralment (amb la cobertura ideològica d’en Jaume Oliveras) argumentant que no coneixien ni l’entitat ni que estava en aquell espai. Perdonin, però la ignorància no és un argument. Aquell dia el PP es va treure la màscara.

Portem mesos sol·licitant reunions i ens han ignorat premeditadament. Això va obligar la Comissió de la Rua de Carnestoltes a sol·licitar la paraula al Ple i presentar una moció per aconseguir que l’Ajuntament del PP ens fes cas. Tot i que va reconèixer que donaven suport, aquest ha estat ben tímid i en resum podem afirmar que aquest any el PP ha retallat el pressupost del Carnestoltes més d’un 80%. I això ens ha obligat a fer un esforç d’autogestió i d’autoorganització a les entitats.

Això demostra que Badalona farà les coses d’una altra manera el dia que hi hagi espais de participació reals per parlar de pressupostos, projectes i necessitats dels barris i la ciutat. Això és el que defensem, una altra manera de fer política més democràtica, més justa i feta des d’abaix, conjuntament entre les entitats i l’administració.

Ahir era testimoni de la tancada de l’IES Pere de Tera. Avui, Badalona se situa al mapa de la lluita contra les retallades en educació, sanitat, mitjans de comunicació… I dissabte, sortirem al carrer i l’omplirem d’esperit crític i col·lectiu. Ens divertirem i gaudirem. I el PP no podrà aturar la cultura a Badalona, ni tallant símbols com a l’avet a Pius XII, símbol de les lluites veïnals per les zones verdes, ni posant impediments per fer reunions a espais públics com a Torre Mena. I tot això, mentre Badalona es desmadra.

La CUP Badalona denuncia que més d’un centenar de persones es van quedar ahir dilluns 13 de febrer sense poder entrar a l’audiència pública dels pressupostos municipals del 2012. L’aforament de la Sala d’actes del Viver es va limitar a tan sols 50 persones. En acabar la concentració en contra de les retallades a Badalona Comunicació molta gent tenia la intenció d’assistir a l’audiència del pressupost i se’ls va denegar el seu dret a la informació amb l’excusa de l’aforament.

No és la primera vegada que la sala d’actes del Viver es queda petita, l’any passat a la mateixa audiència molta gent no va poder ni seure. Tenint en compte les dimensions de la ciutat de Badalona, amb 220.000 habitants, no es pot permetre que esdeveniments de caràcter públic com les audiències, o els mateixos Plens, es celebrin en sales de tan reduïdes dimensions.

Segons en Ricard Amaya, membre de la CUP, “en l’actual situació de retrocés i atacs a les conquestes socials, no podem permetre que a sobre se’ns negui la participació i la informació bàsica que ofereix una audiència com la del Pressupost municipal”.

Per la CUP Badalona aquestes pràctiques són la continuïtat d’una política que nega els drets bàsics d’informació en afers tant importants com els pressupostos públics, i que contradiu de manera clara el reglament de Participació Ciutadana del propi Ajuntament.

Voldria començar per allò que se sol deixar pel final, els agraïments. I vull agrair a totes les persones i organitzacions i col·lectius que han expressat el seu suport en un moment o altre de la batalla. A risc de descuidar-me algun nom, no voldria deixar d’agrair el suport dels companys i companyes del Casal Antoni Sala i Pont, del Casal Carme Claramunt, del Casal d’Amistat amb Cuba (i la seva Revolució), de l’Ateneu Roig (enhorabona per l’aniversari), de la CUP, d’EUiA (l’Alba des de El Salvador), de Revolta Global-EA, d’ERC, dels Verds, de l’MDT, del conjunt de Badalona Antifeixista i de diverses persones de Badalona Som Tots i Totes. En particular, voldria agrair a totes aquelles que us heu ofert a fer de testimonis en el recurs d’alçada que vam entregar a principis de mes al Conseller d’Interior, el Salva, l’Anna, el Juanje, el Jose Miguel (fins i tot quan l’amor el té una mica lluny), al Cristian, a la Laia (amb passió i molt amor), al Toni, etc. No em puc estar d’agrair també als mitjans de comunicació locals que han cobert la notícia en tot moment, i en particular a la Televisió de Badalona que van cobrir la notícia el dia de la concentració i també el dia que vam entregar el recurs i a Ràdio Ciutat (molta força i empenta perquè a tots ens toca lluitar pel que és just!). Així mateix vull agrair a la redacció del Barcelonès Nord de la Directa i a Llibertat.cat per cobrir-ho des del principi. I no em puc descuidar d’agrair a totes les entitats de Llefià que estan seguint d’aprop el cas, Llefi@NEt, l’AVV de Sant Antoni de Llefià, la Pili del Maria Ward, als Jose Luis, la gent dels Diables Kapaoltis, la Parròquia, l’Assemblea de Llefià (la Noelia), etc. I també al Carlos (que té la millor fruita d’Artigues), a l’Umair, al Diego Justícia, a la gent de la Tronada, la família, les companyes de la Farmàcia (Joana, Marta, Íngrid, Laura) i un llarg etcètera. Ni tampoc a la gent de Gramenet de Besòs que també s’ha mostrat el seu suport.

Com molts sabreu, la sanció que em volen imputar és el pagament de 150€ per “desobediència a l’autoritat lleu”. Com he dit per tot arreu, el que em fot més és que m’acussin d’alguna cosa que no he fet. Seria el primer en reconèixer una desobediència en el cas que l’hagués fet. I el problema realment rau, no en què jo o una altra persona haguéssim “desobeït”, sinó en el fet que els Mossos d’Esquadra el 30 d’abril de 2011 tenien l’ordre de protegir i permetre la realització d’un acte feixista de la PxC que no havia estat autoritzat i de ser hostils als antifeixistes. No estaríem parlant d’aquesta denúncia ni d’aquest paper tan lamentable dels “agents de l’autoritat” si ells a les 5 de la tarda d’aquell dia haguessin impedit que els fatxes muntessin l’acte. I, en canvi, els ho van permetre.

És quan falla l’autoritat (in)competent que cal que el poble s’organitzi i prengui les regnes. I és per aquest motiu que s’havia convocat una concentració de Badalona Antifeixista. En tot moment, els fatxes van estar protegits pels Mossos d’Esquadra i la concentració antifeixista majoritària va estar assetjada. I per tal de justificar aquesta actitud del cos policíac van haver de triar una persona. M’acusen de desobediència a l’autoritat (lleu), però de quina “autoritat” parlen?

Els podem considerar autoritzats quan permeten actes feixistes, i en canvi, desallotgen famílies que no poden pagar el lloguer o l’hipoteca? O desallotgen protestes ciutadanes o utilitzen fitxers polítics il·legals com s’ha demostrat en més d’una ocasió? Els hi podem atribuir alguna autoritat quan enlloc de perseguir els feixistes, els grans xoriços de casa nostra (vegeu les 400 famílies de les que parla en Millet), els que apliquen acomiadaments a sac, es dediquen a denunciar i a criminalitzar les persones treballadores que lluitem per canviar les coses?

Com he dit en alguna ocasió, l’únic pecat que vaig cometre el passat 30 d’abril de 2011 va ser creure que podia parlar amb els nois, dels quals vaig ser monitor a l’Esplai Borinot, com la cosa més normal del món. Va ser un error idealista en el seu pitjor sentit. I els Mossos van agafar-se aquest error per tenir el seu cap de turc. No vaig desobeir en cap moment als agents dels Mossos d’Esquadra aquell dissabte per la tarda. Però tenint en compte la falsa denúncia i la tergiversació dels fets tal com ells els expliquen, puc assegurar que els Mossos que han fet l’informe menteixen.

I com que en l’actual estat de coses, val més la paraula d’un policia encara que menteixi (vegi’s l’agressió de la Guàrdia Urbana contra el Casal Antoni Sala i Pont l’any 2003), que la de 4 o 5 o 100 testimonis, el més probable és que desestimin el recurs i em condemnin a pagar la sanció de 150€. Tothom de Badalona Antifeixista (i fins i tot l’Òscar de Castellers) s’ha ofert a pagar aquesta sanció entre totes. No puc deixar d’agrair-ho, moltes gràcies. Bé, i potser acabem pagant la sanció. Potser acatem per imperatiu legal aquest atracament. Potser passem a engreixar els fitxers il·legals de què disposen els Mossos d’Esquadra. Potser… Però, el que és segur és que Badalona serà més antifeixista que mai i que serà més desobedient que mai a això que li’n diuen autoritat.

Davant la presentació del “pla de viabilitat” per Badalona Comunicació fet públic avui per l’actual equip de Govern del PP de Badalona, la CUP assegura que ens trobem davant d’un atac flagrant contra la ciutat sencera i no només davant d’una simple reducció de plantilla. Des de la CUP es valora molt negativament la dràstica reducció de la plantilla de treballadors que es planteja, podent arribar a afectar a 2/3 parts de la plantilla actual.

La CUP vol alertar del perill real que existeix a dia d’avui que Badalona Comunicació esdevingui un ens públic controlat per alguna productora privada i que elabori un producte audiovisual de pèssima qualitat. En paraules de Francesc Duran, portaveu de la CUP, “en aquesta nova etapa ens podem trobar que la ràdio, la televisió i la revista locals siguin una barreja entre el NO-DO i la premsa rosa”.

La CUP vol fer esment també al risc real d’espanyolització que existeix, doncs ben aviat ens podem trobar amb una televisió bilingüe, en clara consonància amb el perill que plana a sobre el model d’immersió lingüística denunciada pels sectors espanyolistes més ultres, o fins i tot arribar al punt de tenir una televisió monolingüe castellana com passa al Canal 9 valencià.

Per acabar, la CUP torna a solidaritzar-se amb els més de 40 treballadors i treballadores amenaçats d’acomiadament de Badalona Comunicació. Des de la CUP els enviem una sincera abraçada i un clam per seguir lluitant.

73 anys després de l’entrada de les tropes feixistes a Badalona es presenta públicament Badalona per la Independència, una entitat que vol aglutinar els diferents sectors que lluiten per la independència dels Països Catalans. Aquesta entitat independentista pretén treballar des de fora de les institucions per tal de construir una majoria clara a favor de la Independència.

“Badalona per la Independència” forma part de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), un moviment nacional i de base que vol anar organitzant el conjunt de sectors que lluiten i defensen la Independència dels Països Catalans. L’ANC arrenca fonamentalment després de les diverses onades de consultes independentistes i recorda també una de les experiències més massives de la Catalunya dels darrers temps: l’Assemblea de Catalunya.

En paraules de Rosa Maresma, militant de la CUP, “Badalona és clau per la construcció nacional dels Països Catalans. Aquí hi ha la trinxera pel nostre futur i el nostre equip està ple de gent nouvinguda, de gent treballadora. L’enemic comú és el Regne d’Espanya, que nega drets als pobles i a les persones”. És per això que la CUP emplaça a aquelles badalonines i badalonins que anhelen la justícia social i nacional a sumar-se a aquest nou projecte que arrencarà el proper divendres a la nostra ciutat.

Presentació pública de “Badalona per la independència”
Divendres 27 de gener, 20h
Teatre del Círcol  (c/Sant Anastasi, davant la plaça de la Vila de Badalona)
Esdeveniment a Facebook: http://www.facebook.com/events/307028922682398/